A
Hostafrancs i Concabella, lo florit de la Ribera, però si em donessin
a triar, a Sedó aniria a estar
Cal
Magarola, seu de la Llibreria Antiquària Els Gnoms
Goigs
de la Mare de Deu de Santes Masses
Ai
Verge de Santes Masses (Oració)
Sedó
i Riber: Els castells catalans. Barcelona,Rafael
Dalmau, 1967-1979
Josep
Mª Espinàs: A peu per la Segarra
Sedó (Sadaó, Cedó)
Població: 133 h [2001]
Poble del municipi de Torrefeta i Florejacs (Segarra), a la dreta
del Sió. De la seva església parroquial depenia la de Cardosa.
El lloc és esmentat el 1099 en l'acta de consagració de l'església
de Guissona. El 1379 pactà el veïnatge amb Cervera; fou lloc
reial.
Gran
Enciclopèdia Catalana
NUCLI
DE SEDÓ
Jordi
Oliva i Pere Verdés
DESCRIPCIÓ
El
nucli de població va desenvolupar-se a partir del primitiu castell
medieval situat en el punt més elevat del turó de Sedó,
amb l’església, baix l’advocació de Sant
Donat, fora del clos. El nucli medieval encastellat va donar pas a
un desenvolupament per la falda d’aquest turó a partir del segle
XVI, però sobretot durant els segles XVIII i XIX. Remarcables són
dos imponents casals, val a dir que inacabats, obra del segle XVI i els
portals que tancaven el nucli, essent el de cal Farré el més
important ja que tancava el pas del camí de Riber
a Tarroja. Durant el segle XIX el
poble va créixer en direcció est-oest, per això actualment
té una forma allargada.
Actualment forma part del municipi de Torrefeta
i Florejacs, distant de Cervera
en uns 7,5 km i 450 m d’altitud. El seu terme ocupa unes 800 Ha i el nucli
urbà uns 35.450 m2. El padró municipal d’habitants
de 1991 donava a Sedó la xifra de 132 habitants. El caràcter
del nucli és preferentment agro-ramader i d’estiueig.
Etimologia
Albert Turull, en el seu estudi sobre els
topònims de la Segarra,
indica que Moll, en parlar del topònim Sedó, assenyala la
incertesa del seu origen i recull diferents tesis. Moll, per exemple, opina
que les formes medievals del tipus "Sadaó" són indicis que
Sedó prové del llatí Sedatione, que vol dir
repòs. Joan Coromines, en canvi, proposa un origen radicalment diferent
per a Sedó: "probablement un SATABONE pre-romà". Ben poca
credibilitat cal donar, segons Turull, a la proposta que fa Albert Benet
en el sentit que el topònim Sedó pugui tenir relació
amb la paraula àrab "suda", que designa castell, l’únic suport
de la qual és la forma Sudavo que trobem, com diem més endavant,
en un document de 1015.
NOTÍCIES
HISTÒRIQUES
Hipòtesi
de l’existència d’un assentament anterior a la reconquesta
Diversos documents de principis del s. XI
presenten referències que hom ha relacionat amb aquesta localitat.
Del 1015 tenim la donació de la terra de Segarra
amb els puigs de Calaf, Calafell i Ferrera atorgada per Borrell, bisbe
de Vic, a Guillem, levità. La terra, rebuda dels comtes de Barcelona,
Ramon Borrell i Ermessenda era entregada
al donatori per a què hi construís fortaleses i atragués
cultivadors. En relació als límits d’aquestes terres s’esmenta
"…de
parte vero circiproveitur de ipsa Guardia que dicunt Sudavo…" (Font
Rius, 12). En el judici celebrat a Guissona el 2 de novembre de 1024, en
què el Bisbe Ermengol de La Seu d’Urgell representat per Miró
de Ponts, Bonfill i Guitard, reclama a Guillem de Lavança les terres
que li havia pres indegudament en els termes de la ciutat de Guissona
es parla que "…De parte meridiei ascendit in ipsa Guardia de Sadaone
et vadit usque in flumen Cervariam…" (Sangés, 2). Del segle
XI tenim també la següent referència en parlar dels
termes de la marca de Berga: "…et de parte occidentis in ipsa serra
de Spigols et pervenit ad castelar de Sadao et…" (Rubio, 143). Aquestes
referències, de tractar-se de Sedó, podrien indicar l’existència
d’un assentament anterior a la reconquesta, utilitzat com a punt de referència
en l’avenç dels tres comtats que van convergir en terres segarrenques:
eel comtat de Barcelona, el comtat d’Urgell i el comtat de Berga. En aquest
sentit, en el darrer dels textos el mot "castelar" pot indicar, segons
alguns estudiosos, l’existència d’un lloc antigament fortificat
i abandonat (Riu, 1982, ps. 404-407). Albert Benet ha anat més lluny
i s’ha preguntat si el terme "Sudavo", com apareix esmentat en el document
del 1015, pot tenir alguna relació amb la paraula àrab "suda"
(castell) i si la "guardia de Sudavo" podia ser una guardia musulmana al
límit del Mascançà sarraí (Benet, 1988, p.
285).
Sedó dins
el domini reial (s. XIV…)
El tombant del s. XIII i XIV va estar marcat
per la discussió dels límits entre el comtat urgellenc i
el domini reial al llarg d’una franja d’uns 355 km2, estesa
des de Térmens fins a la Morana. La disputa, patida sobretot pels
respectius oficials de districte, va allargar-se des de les dues darreres
dècades del s. XIII fins a la recerca d’una solució arbitrada
el 1307, culminada el 1309 en delimitar amb precisió els indrets
comtals i reials, en una postura intermèdia que va retallar part
de l’extensió comtal aconseguida al s. XI però va limitar
les aspiracions reials (Sabatés, 1995, ps. 44 i 45).
El poble de Sedó
comprat per Cervera
Per
recompensar els serveis del conseller reial Joan de Montbui, lloctinent
del governador de Càller, sobretot en dos viatges realitzats a Sicília,
Pere el Cerimoniós i l’infant Joan li atorgaren 4.000 florins, a
compte dels quals li foren entregats els llocs de Sedó i Riber,
concretament el 22 de febrer de 1379. Posteriorment, el 27 de març
del mateix any, l’infant Joan va concedir a Montbui altres 2.000 florins
també assignats sobre els llocs esmentats. Però, dos mesos
més tard, Sedó i Riberes
redimiren per 3.500 florins i foren venuts a
Cervera (3 de maig de 1379). El rei també va entregar a Montbui
els llocs de Sant Martí, Veciana i Guàrdia Pilosa en pagament
dels 2.500 florins que faltaven de la concessió inicial de 6.000
florins (Sánchez, 1993, ps. 395 i 396).
Altres notícies
L’any 1145 Pere Ug de Sedó i Pere Bernat
de Fonolleres signaven una concòrdia en què el primer concedia
al segon els drets que hi tenia (com a feudatari, pel bisbe d’Urgell i
en el comtat d’Urgell) al dit lloc i castell (Bach, 1991, p. 80 i 81).
Durant la segona meitat del segle XIII i part del XIV Sedó, Riber,
Montcortés
i altres pobles de la Segarra
estaven
enfeudats a Ramon d’Anglesola i després al seu fill Berenguer; aquests
en treien els fruits a causa d’un préstec que va fer al rei el senyor
d’Anglesola per mitjà de G. Pujalt, oficial del rei. El 1376, ja
feia temps que n’era feudatari en Galzeran de Manresa (Bach, 1991, p. 81).
Aquests pobles van experimentar els avantatges del veïnatge de Cervera,
l’any 1419 quan el vescomte Vilamur i el comte de Cardona, senyor de Tarroja,
acampats a l’entorn de Tarroja amb
uns dos mil soldats de peu i dos-cents a cavall, van atacar aquests llocs
de Sedó i Riber. El rei
hi va prendre part, després que Cervera
va convocar l’host i va demanar que ho fessin els de Lleida. El rei va
fer presoner el comte de Cardona i es va reservar una temporada el poble
de Tarroja. Els de Cervera no van
voler que el rei l’alliberés fins que fossin restituïts els
danys que el comte havia fet a Sedó (Bach, 1991, p. 81). Durant
la guerra del Principat contra Joan II (1462-1472), aquests pobles van
ser dirigits pels pahers del Consell de Cervera, per causa del veïnatge;
ja no hi trobem la nissaga dels Manresa ni altres del final del segle XIV.
El 1486 el fill del diputat del general de Catalunya, Joan Saportella,
senyor de la torre d’en Portella, era també castlà de Sedó
i Riber, i tenia per procurador
el magnífic Gaspar de Gilabert, cavaller de Cervera, com en Saportella.
Els dos havien estat partidaris de Joan II (Bach, 1991, p. 86). El 1359
hi havia a Sedó 26 focs.
Fogatges
En el fogatges de 1365-1370 trobem que "…los
lochs de Çadaho e Riber
segons lo dit Nombre (Cervera) LV fochs. E segons lo dit Nombre (de Tortosa),
XXXIX." Pel que fa a la col·lecta de l’impost especial de "maridatge"
de l’any 1496 s’assenyala "XXII fochs que són en dits lochs de Sedó
e Riber". En el fogatge de 1497
es fa referència als fochs d’aquests pobles per separat i es diu
el següent "Sedó és Real 17 fochs". Ja en el segle XVI
trobem dades demogràfiques d’aquest nucli en una altra col·lecta
de "coronatge" i "maridatge" de l’any 1522 on s’assenyalen 26 fochs pels
pobles de Sedó i Riber,
i en el fogatge de 1553 en el nucli de Sedó es comptabilitzen 18
fochs. En el segle XVIII, trobem el treball de Josep Aparici de 1708 on
es comptabilitza 30 cases a Sedó. Un estudi de l’any 1716 ens diu
el següent sobre Sedó: "Te 16 casas y 70 personas". Finalment
el cens de Floridablanca de l’any 1787 es van comptabilitzar 76 personas".
BIBLIOGRAFIA I FONTS
-BACH, Antoni: Un plet entre
el rector i els pobles de Sedó i Riber (1605-1608), "Miscel·lània
Cerverina" núm 7. Cervera 1991.
-BENET, Albert: La repoblació
de la Segarra a l’AEM (s. IX-XI), "Palestra Universitària"
núm. 3. Cervera 1988.
-BERTRAN, Prim: La col·lecta
de "maridatge" de 1496 al bisbat d’Urgell, "Urgèlia" núm.
1. La Seu d’Urgell 1982, p. 317; La col·lecta de "coronatge" i "maridatge"
al Bisbat d’Urgell (1522), "Miscel·lània de les terres de
Lleida al segle XVI". Lleida 1995, p. 83.
-FONT RIUS, Josep M.:
Cartas de población y franquicia de Cataluña. I Textos
(2 vols). Madrid/Barcelona 1969.
-IGLÉSIES, Josep:
El fogatge de 1365-1370. Barcelona 1962; El cens del Comte de Floridablanca
1787. Barcelona 1969; Estadístiques de població de Catalunya.
El primer vicenni del segle XVIII. Barcelona 1974; El fogatge de 1553.
Barcelona 1979; i El fogatge de 1497. Barcelona 1991.
-RIU, M.: El paper dels
"castra" en la redistribució de l’hàbitat al comtat d’Osona,
"Ausa" núm. X. Vic 1982.
-RUBIO, L.: Documentos
lingüísticos catalanes (s. X-XIII). Murcia 1979.
-SABATÉ, Flocel:
Organització administrativa i territorial del comtat d’Urgell.
Lleida 1995.
-SÁNCHEZ, M.:
Una aproximación a la estructura del dominio real en Cataluña
a mediados del siglo XV. El "Capbreu o memorial de les rendes de drets
reyals" de 1440-1444, dins "Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas
en la Cataluña bajomedieval". Barcelona 1993.
-SANGÉS, Domènec:
Recull de documents del segle XI referents a Guissona i la seva plana,
"Urgèlia" núm. 3. La Seu d’Urgell 1980.
-TURULL, Albert: Els
topònims de la Segarra. Cervera 1991, ps. 431-433.
Sedó
i Riber
Al sector de ponent
del terme, i vora la Ribera de Sió, hi ha els pobles i les parròquies
de Sedó i Riber, que han
estat quasi sempre units civilment i eclesiàsticament. Ambdós
aprofiten els amples planells del fondal que forma la ribera del Sió
per als conreus, que en gran part poden ser regats i es comuniquen per
la carretera de Sant Ramon de Portell
i Tarroja de Segarra vers Concabella
i les Pallargues. Sedó és
el més gran dels pobles del terme i es troba a la dreta del Sió,
al vessant de la carena on hi ha l'església i restes del vell castell;
ben pavimentat, amb racons enjardinats, carrers coberts i arcades antigues,
els carrers baixen del serrat i altres s'allarguen a la part baixa. Moltes
cases conserven elements medievals i platerescos, i alguna ha estat restaurada.
L'església parroquial de Sant
Donat de Sedó conserva una bona part de l'estructura i la portalada
de l'època del gòtic tardà. Més al N, a la
mateixa carena, hi ha l'ermita
de les Santes Masses, on es venera una imatge gòtica. La festa
major se celebra el segon dissabte i diumenge d'agost, i és tradicional
fer un aplec a l'ermita de les Santes Masses el dissabte després
del dia 21 de novembre o aquest mateix dia.
El poble de Riber
és més petit i es troba a ponent de Sedó, igualment
a la dreta del Sió; hom destaca el gran casal senyorial de Can
Solsona, adossat a l'església de Santa Anna de Riber, de construcció
relativament moderna, sufragània de Sedó. La festa major
d'aquest poble se celebra el 26 de juliol.
Sedó és
esmentat en l'acta de consagració de Santa Maria d'Urgell el 1040,
i el 1063 el bisbe d'Urgell, Guillem, donà un alou a Pere Udalard
i la seva muller Ermengarda. Al segle XIII els dos pobles de Sedó
i de Riber passaren a domini reial, i el 1379 es feren del veïnatge
de Cervera. El 1419 hagueren de sofrir
els atacs dels vescomtes de Vilamur i dels Cardona, senyors de
Tarroja. Continuaren sota la jurisdicció reial (al segle XVII
constituïen una batllia reial) i eclesiàsticament depengueren
del bisbat d'Urgell (Sedó comprenia, a més de Riber, les
esglésies de Montcortès,
la Cardosa i el Canós).
Informació publicada
a: Gran
Enciclopèdia Catalana
